“El consum responsable d’alcohol és zero”

Projecte Vida va néixer el passat mes de febrer, i ho va fer amb moltes ganes de canviar coses al país. Entre elles, les condicions i els recursos que tenen les persones que pateixen una addicció. Al capdavant es troba Eva Tenorio, qui no té cap problema en presentar-se com a alcohòlica, malgrat que fa quatre anys que va començar la seva recuperació i les mirades que rep.

Precisament, aquest dimarts se celebra el dia internacional sense alcohol. D’aquesta manera, es reivindica la forta presència d’una de les drogues més accessibles i consumides del món.

Parles sempre amb molta naturalitat del fet d’haver sigut alcohòlica, però quant de temps pot durar la recuperació?

És molt complicada, perquè l’alcoholisme és una malaltia crònica. Sempre has d’anar molt amb compte perquè una recaiguda et porta directament a l’inici de tot. Vaig començar fa quatre anys i el primer any va ser complicat perquè jo no em vaig ingressar, ho vaig fer a la Unitat de Conductes Addictives (UCA) i continuava treballant. Jo no he estat de baixa mai. Tampoc he deixat mai d’estar alerta, tot i que no m’agrada la paraula, però és molt estressant anar als llocs on hi ha alcohol o altres substàncies. És com si tens problemes amb el joc, no aniràs a un casino.

La teva experiència a l’UCA et va ajudar a veure la necessitat d’una associació com Projecte Vida?

Sí, perquè jo al principi no era conscient que tenia un problema. Sabia que la meva relació amb l’alcohol no era normal, perquè jo no bevia tots els dies, no en tenia a casa, però quan començava a beure no podia parar. Vaig anar a un psicòleg i ell em deia que em controlés. I dir-li a un addicte que es controli és com si jo et dic que no respiris durant una hora, impossible. Una de les característiques de l’addicció precisament es la falta de control. Finalment, un altre psiquiatre privat em va confirmar que era alcohòlica.

I a partir d’aquest moment?

Vaig acudir a l’UCA i van trigar com dos mesos en donar-me hora. Seguint la meva rutina vaig veure que mancava molta informació per part dels psicòlegs, perquè a mi em van tenir més d’un any sense diagnosticar, quan era evident. Jo li deia constantment que el meu problema era que no em controlava, que no bevia tots els dies, però que quan començava no em podia controlar. El meu metge de capçalera tampoc no ho va veure. A més, no hi havia grups, no sabia on acudir, ni sabia amb qui parlar. L’alcoholisme és una paraula molt forta i vaig pensar que Andorra necessitava una associació.

Has rebut molts comentaris infravalorant el teu problema?

Moltes vegades. Jo vaig començar a buscar ajuda al 2012 perquè vaig adonar-me que no era normal el meu comportament amb l’alcohol, però tothom em deia que no passava res. Anava a treballar, era suposadament funcional perquè viatjava, no faltava a la feina. I això és el 2012, quan jo ja sospitava que alguna cosa no anava bé. No portaria quatre anys de recuperació, portaria 10.

Parles amb molta naturalitat del teu alcoholisme, però quin ha sigut el procés fins a arribar a aquest punt? Perquè entenc que no sempre haurà sigut així.

Al principi em donava molta vergonya perquè no entenia la malaltia. Parlar-ne amb naturalitat d’ella m’ho va donar estudiar. Quan vaig començar a estudiar intervenció en drogodependències i vaig llegir molt, després vaig fer prevenció i això em va donar la facilitat. Bàsicament, comprendre que és una malaltia igual que qualsevol altra i, a més a més, que no té per què avergonyir. El problema és que a la societat les malalties mentals estan molt estigmatitzades, i les addiccions encara més. Sempre dic que la salut mental és el germà pobre de la sanitat, però les addiccions són el germà paupèrrim de la família. Durant molts anys es va pensar que era un defecte de moral, o que eren males persones, o que ho fèiem perquè volíem. Però arriba un moment en què el teu cervell et canvia, tens un problema de neurotransmissors i tu ja necessites això, vulguis o no vulguis.

La societat ha normalitzat el consum d’alcohol...

Som una societat alcoholitzada, totalment. Si surts i no beus, et demanen per què no ho fas, perquè no es veu com a normal. Perquè tot es celebra amb alcohol. El problema no és la legalització, sinó el foment de les drogues, la indústria ho regularitza perquè dóna molts calés i es ven, i es promociona. Totes les campanyes de concerts estan promocionades per begudes alcohòliques, i més enllà dels cartells, no hi ha informació real.

En aquests cartells es demana un consum responsable...

No existeix el consum responsable, això és una fal·làcia. El consum responsable d’alcohol és zero.

La idea de Projecte Vida aleshores neix de tu...

Sí, vaig començar jo sola i vaig buscar gent que tingués les mateixes inquietuds que jo. El problema principal és l’estigma que hi ha, i és molt difícil trobar gent que vulgui donar la cara. Però ara que ja portem nou mesos ha sortit una família que explica la seva història i des que existeix Projecte Vida es comença a naturalitzar, jo estic encantada.

Els grups d’ajuda mútua van començar amb els familiars, és més fàcil que ells s’apropin?

Jo volia començar amb ells perquè veia que a Andorra no tenien cap recurs, perquè l’UCA no té recursos per a ells. Jo vaig creure que necessitaven molta ajuda, perquè les famílies pateixen tant i el mateix estigma que la persona addicta.

Veieu que de vegades es culpabilitza a les famílies?

Molt, ells han de lidiar amb la culpa, i és molt trist perquè una malaltia qualsevol, com el càncer, no es culpa a la família. I en el cas de l’addicció la família pot donar-te una educació perfecta, però hi ha molts factors de risc externs, molts els detonants.

També entra en joc l’estereotip de l’addicte, però la malaltia no distingeix ni sexe, ni edat, ni estatus social...

Jo a Projecte Vida veig gent de totes les classes socials, com qualsevol malaltia. L’altre dia va sortir un estudi que va demostrar que a Barcelona on més es consumeix droga és en els barris alts. Quan de normal pensaríem que és en els més pobres. L’únic que es distingeix és el tipus de substància segons la classe social. Els que tenen més diners es decanten per la cocaïna, i els que no, per altres més econòmiques com l’alcohol.

Andorra és un país complicat per tractar les persones amb addiccions...

Al ser tan petit tothom es coneix, la gent té més por i això és un hàndicap. A més, aquí no hi ha cap centre terapèutic intern, on estiguis tot el dia, i la gent ha d’anar cap a Espanya. A més l’UCA col·lapsada, és molt difícil.

Una de les reivindicacions entenc que és poder tenir aquest centre.

Seria molt bo que es tingués un equip, perquè a mi, per exemple, no em van derivar perquè no era un cas greu. I és que derivar a Espanya costa molt, i més quan són casos greus, i això no hauria de ser. Estic segura que hi ha molts més casos dels que creiem i que per qüestió de costos no en poden fer front.

Entenc que l’observatori d’addiccions hauria de ser clau per poder arribar a tenir un centre...

Totalment, i que es contemplessin les addiccions comportamentals. També perquè, a més a més, ara s’obrirà un casino, i estudis internacionals asseguren que comporta més addiccions, sobretot a l’alcohol perquè és més econòmic. És fonamental tenir dades, perquè sense elles no es pot treballar. El pla nacional sobre addiccions que tenim penjat a la web és del 2004. Si no comencem per això és molt difícil fer res més, perquè no pots posar els recursos adequats, no saps si estàs posant de més o de menys.

També heu demanat que es canviï l’espai físic de l’UCA...

Sí, hem traslladat la petició perquè jo, i molts dels companys que venien a l’UCA ho hem comentat moltes vegades, que aquest passadís provoca molta vergonya. A la planta hi ha consultes externes, i has de creuar-lo i tothom sap on vas, i jo recordo a la gent girar-se a veure on anava. Alguns han passat per allà amb la caputxa posada. I en moments com aquest tu estàs avergonyit, ho passes molt malament passant per allà. Les addiccions tenen molt estigma i les persones que les pateixen una autoestima molt baixa, pensen que són el que l’estereotip marca.

Això pot arribar a comportar que la gent deixi d’anar?

No tinc dades, però jo recordo passar-ho molt malament els primers mesos. Cada dilluns anar allà i veies com la gent es tapava per poder passar.

I quina és la situació amb els joves? Heu rebut adolescents a Projecte Vida?

No hem rebut menors d’edat, però sí que hem rebut famílies de gent jove.

Considereu que al país hi ha mecanismes suficients per detectar les addiccions en els adolescents?

No, perquè les addiccions, i més a l’adolescència, es poden disfressar. Per exemple, un adolescent consumeix alcohol i ho pot disfressar com que és normal per l’edat.

Comenceu ara a fer xerrades a les escoles, però heu reivindicat que no és suficient la prevenció.

No, perquè comencem tard. S’hauria de començar als 8 anys, perquè els nens comencen a consumir molt aviat i si fas la prevenció als 12 anys ja arribes tard. A més, pots fer prevenció sense parlar directament de drogues, pots parlar de valors, d’empatia, es poden fer moltes activitats perquè quan arribin a l’adolescència puguin dir que no.

Quins objectius té Projecte Vida a curt termini?

Portem nou mesos, i encara estem buscant molts recursos econòmics i humans. Però l’objectiu principal és que es parli d’addiccions, trencar l’estigma. Sabem que el canvi social tarda molt a fer-se, però de mica en mica s’acaba parlant i normalitzant, i això és el que volem.

Quin balanç fas d’aquests nou mesos? Perquè sembla que heu agafat molt de pes socialment...

Jo estic impressionada i no m’ho hagués imaginat mai, perquè jo tenia una mica de por. Però la rebuda ha sigut molt bona per totes bandes, també per les institucions públiques. En aquest sentit estic molt contenta, tenim moltes reivindicacions a fer a Govern, però també haig de dir que ens vam presentar a subvencions i ens les van donar de seguida. Una cosa no treu l’altra.