“Em va fer por caure en la bogeria”

Potser hauran vist en alguna de les ocasions que Projecte Vida ha muntat una paradeta al carrer o si han anat a la seu de l’associació o s’han assabentat del club de lectura, els llibres d’una editorial que ja té un nom que crida l’atenció però que no és casual. Estem parlant de Yonki Books, un projecte que va néixer fa més de dos anys per portar a l’entorn social biografies de persones que s’estan recuperant d’addiccions i de professionals que ajuden a entendre una mica –una mica només, ja veuran perquè ho dic– què són les addiccions. Doncs bé, el promotor d’aquesta col·lecció no gens convencional és Oihan Iturbide, que aquests dies està a Andorra donant suport a Projecte Vida en la segona setmana de sensibilització i reducció de danys d’addiccions que té lloc aquests dies. I si dilluns estava al club de lectura i ahir a la tarda a La Trenca, si tenen curiositat aquest vespre el poden conèixer si s’acosten al Centre de Congressos perquè també participa en l’espai de diàleg per a addictes i familiars.

La primera vegada que va anar a rehabilitació ho va fer obligat pel seu pare, precisament quan aquest acabava de tornar del seu propi procés de rehabilitació. Perquè sí, diu, hi ha una predisposició genètica a heretar les addiccions almenys en un 40 o 50% dels casos. No és, però, l’únic factor. Són diversos, com ell mateix ha anat descobrint al llarg de la seva vida. Però tornant al fil del seu procés, tenia llavors 29 anys i des dels 13 que consumia. I què consumia? Em vaig atrevir a preguntar amb aquella entre por i prevenció per haver d’entrar en un terreny tan personal. Una por que es va esvair tot seguit per la resposta franca i decidida. “De tot”, m’explica. El primer cop va durar tres mesos i va recaure. I en aquesta recaiguda va ser quan va arribar el moment de fer el cop de cap definitiu. “Em va fer por caure en la bogeria” i va decidir que hi havia de posar remei. I no és pas fàcil surar, reconeix, quan et sents “escombraria, que no vals res”. I sí, en el seu cas es defineix com “addicte recuperat”. I respecta com es vulguin dir els altres “en recuperació, en tractament”. Perquè el que té molt clar és que l’important és visibilitzar la realitat que viu cada persona. Això sí, sense generalitzar: “la història d’un altre pot no tenir res a veure amb la meva”.

I com es fa el clic per voler posar-hi remei i veure la llum? A més de no voler tornar-se boig, una motivació més que suficient, el va ajudar la confiança de la seva mare, que ja tenia experiència d’addiccions a la família. Escalf familiar, recursos i “paciència, capacitat d’esperar per aprendre a assaborir les petites coses de la vida”. Una altra manera, creu, d’anar a contracorrent quan el que es busca quan es consumeix és “un benestar immediat”. I en el seu cas la recompensa va trigar a arribar. Però com aquell que diu no va ser fins als 33 anys que es va decidir a estudiar Biologia per “sentir reconeixement”, confessa, i “trobar respostes”, unes respostes que “mai no han estat completes”, que no va trobar de tot ni quan va acabar la carrera ni ara. Reconeix que un addicte sempre té excuses per consumir, però el que li passa a ell també els succeeix als altres i no busquen refugi en la beguda. Les motivacions per deixar de consumir? Els fills ho són molt per a les mares i recuperar les parelles per als homes.

La prevenció ajuda? Diu que sí, però no l’entén com fer arribar un missatge per espantar infants i joves, sinó informar per “reduir riscos”. Perquè les substàncies hi són i se les trobaran.