“L'addicció és una malaltia mental, no un problema de voluntat”
Fa un any que va néixer Projecte Vida. Com han estat les primeres passes?
Imaginava que quan fundés l’associació seríem quatre gats, però ha crescut molt i m’ha costat tirar endavant. Al principi estava sola i no trobava gent que volgués implicar-se en el projecte per tots els estigmes que hi ha al voltant de les persones amb addiccions. Ara, per fi, som un equip més gran.
A quins estigmes es refereix?
Pensem que un addicte és algú que viu al carrer, que té problemes amb la justícia… El trastorn addictiu és una malaltia i pot desenvolupar-la tothom. El que passa és que durant anys hem associat l’addicció a una suposada falta de voluntat, i no. L’addicció és un trastorn mental, no un problema de voluntat. És cert que es comença a consumir o a jugar perquè es vol, però arriba un punt que ja no ho pots controlar.
La gent que no pot deixar de fumar també és addicta?
Sí. El consum sense control de tabac és signe d’un trastorn addictiu. Que estigui normalitzat, com passa amb l’alcohol, no significa que no ho sigui.
Com va sorgir Projecte Vida?
La meva experiència com a addicta a l’alcohol i el periple que vaig travessar perquè algú m’ho diagnostiqués va ser el que em va motivar a fundar l’associació.
Com es va adonar que patia aquesta malaltia?
El meu consum d’alcohol no era diari. En consumia en temps d’oci, però el problema era que quan començava no podia parar. No tenia control sobre el que feia. Els psicòlegs i psiquiatres que visitava em deien que no tenia cap malaltia, i que fent esport i controlant-me se solucionaria el meu problema. Dir a una persona que té un trastorn addictiu que es controli és com si ara et dic que deixis de respirar una hora. És impossible. Finalment, vaig visitar un psiquiatre privat i em va diagnosticar alcoholisme.
I després què va passar?
Em vaig adreçar a la Unitat de Conductes Addictives (UCA) i em van donar hora per al cap de dos mesos. Aquesta experiència em va servir per prendre consciència que fa falta més sensibilització per part dels professionals sobre els trastorns addictius, que no deixen de ser una malaltia mental, i vaig comprovar que l’acompanyament que rebem les persones addictes és nul. Així que em vaig posar a estudiar i a fer cursos per poder conduir els grups d’ajuda mútua que impartim a Projecte Vida. Ara soc presidenta de l’associació i fa cinc anys que no prenc alcohol.
Si fa cinc anys que no consumeix, per què diu que és addicta?
L’addicció és una malaltia crònica, és com la diabetis. Un diabètic serà diabètic tota la seva vida. Per molt que tingui la insulina controlada, no es convertirà en un exdiabètic. En les addiccions passa el mateix.
Quantes persones assisteixen als vostres grups d’ajuda mútua?
Al grup de famílies som 15, i al grup en primera persona som nou. Treballem tant amb persones amb trastorns per consum de substàncies com amb persones amb trastorns comportamentals, que són els qui són addictes al joc, al sexe… L’única diferència que hi ha entre un alcohòlic i un ludòpata és que l’alcohòlic consumeix alcohol, però el seu cervell funciona igual.
Les dones addictes pateixen doble estigmatització?
Les dones addictes estan totalment invisibilitzades. Sembla que una dona no pot permetre’s el luxe de tenir una malaltia mental perquè no pot deixar de banda el seu rol de mare, de dona i de cuidadora. També ens hem adonat que la majoria de dones que acudeixen a Projecte Vida són víctimes de violència de gènere. Per això estem treballant en un projecte que tracti l’addicció des de la perspectiva de gènere.
I què em diu del risc d’addicció de la població jove?
Em preocupa la normalització que hi ha de certes conductes, tant de joves com d’adults. Naturalitzen apostar online, fumar cànnabis..., fins i tot hi ha molts joves que comencen a consumir alcohol a casa amb els pares.
Què es pot fer enfront d’això?
La clau per a mi seria començar a fer prevenció des de ben petits. A 12 anys, que és quan es comencen a impartir aquestes xerrades, molts nens ja estan consumint i posar-te a prevenir és inútil. Tampoc no fa falta que parlis de drogues a un nen de vuit anys. Simplement que li ensenyis a saber dir que no, tenir empatia amb els altres i, sobretot, no prohibir-los res.
Què poden fer les persones que envolten algú amb addicció?
L’addicció, a part d’un comportament compulsiu, té la faceta de l’autoengany. Sempre penses que controlaràs aquesta substància, i segurament és el que estaran veient aquests familiars. Els diria que vinguessin a Projecte Vida i els assessoraríem sense problema, però que tinguin clar que els nostres grups no són la solució al problema. Han de ser complementaris a un tractament mèdic.
Imaginava que quan fundés l’associació seríem quatre gats, però ha crescut molt i m’ha costat tirar endavant. Al principi estava sola i no trobava gent que volgués implicar-se en el projecte per tots els estigmes que hi ha al voltant de les persones amb addiccions. Ara, per fi, som un equip més gran.
A quins estigmes es refereix?
Pensem que un addicte és algú que viu al carrer, que té problemes amb la justícia… El trastorn addictiu és una malaltia i pot desenvolupar-la tothom. El que passa és que durant anys hem associat l’addicció a una suposada falta de voluntat, i no. L’addicció és un trastorn mental, no un problema de voluntat. És cert que es comença a consumir o a jugar perquè es vol, però arriba un punt que ja no ho pots controlar.
La gent que no pot deixar de fumar també és addicta?
Sí. El consum sense control de tabac és signe d’un trastorn addictiu. Que estigui normalitzat, com passa amb l’alcohol, no significa que no ho sigui.
Com va sorgir Projecte Vida?
La meva experiència com a addicta a l’alcohol i el periple que vaig travessar perquè algú m’ho diagnostiqués va ser el que em va motivar a fundar l’associació.
Com es va adonar que patia aquesta malaltia?
El meu consum d’alcohol no era diari. En consumia en temps d’oci, però el problema era que quan començava no podia parar. No tenia control sobre el que feia. Els psicòlegs i psiquiatres que visitava em deien que no tenia cap malaltia, i que fent esport i controlant-me se solucionaria el meu problema. Dir a una persona que té un trastorn addictiu que es controli és com si ara et dic que deixis de respirar una hora. És impossible. Finalment, vaig visitar un psiquiatre privat i em va diagnosticar alcoholisme.
I després què va passar?
Em vaig adreçar a la Unitat de Conductes Addictives (UCA) i em van donar hora per al cap de dos mesos. Aquesta experiència em va servir per prendre consciència que fa falta més sensibilització per part dels professionals sobre els trastorns addictius, que no deixen de ser una malaltia mental, i vaig comprovar que l’acompanyament que rebem les persones addictes és nul. Així que em vaig posar a estudiar i a fer cursos per poder conduir els grups d’ajuda mútua que impartim a Projecte Vida. Ara soc presidenta de l’associació i fa cinc anys que no prenc alcohol.
Si fa cinc anys que no consumeix, per què diu que és addicta?
L’addicció és una malaltia crònica, és com la diabetis. Un diabètic serà diabètic tota la seva vida. Per molt que tingui la insulina controlada, no es convertirà en un exdiabètic. En les addiccions passa el mateix.
Quantes persones assisteixen als vostres grups d’ajuda mútua?
Al grup de famílies som 15, i al grup en primera persona som nou. Treballem tant amb persones amb trastorns per consum de substàncies com amb persones amb trastorns comportamentals, que són els qui són addictes al joc, al sexe… L’única diferència que hi ha entre un alcohòlic i un ludòpata és que l’alcohòlic consumeix alcohol, però el seu cervell funciona igual.
Les dones addictes pateixen doble estigmatització?
Les dones addictes estan totalment invisibilitzades. Sembla que una dona no pot permetre’s el luxe de tenir una malaltia mental perquè no pot deixar de banda el seu rol de mare, de dona i de cuidadora. També ens hem adonat que la majoria de dones que acudeixen a Projecte Vida són víctimes de violència de gènere. Per això estem treballant en un projecte que tracti l’addicció des de la perspectiva de gènere.
I què em diu del risc d’addicció de la població jove?
Em preocupa la normalització que hi ha de certes conductes, tant de joves com d’adults. Naturalitzen apostar online, fumar cànnabis..., fins i tot hi ha molts joves que comencen a consumir alcohol a casa amb els pares.
Què es pot fer enfront d’això?
La clau per a mi seria començar a fer prevenció des de ben petits. A 12 anys, que és quan es comencen a impartir aquestes xerrades, molts nens ja estan consumint i posar-te a prevenir és inútil. Tampoc no fa falta que parlis de drogues a un nen de vuit anys. Simplement que li ensenyis a saber dir que no, tenir empatia amb els altres i, sobretot, no prohibir-los res.
Què poden fer les persones que envolten algú amb addicció?
L’addicció, a part d’un comportament compulsiu, té la faceta de l’autoengany. Sempre penses que controlaràs aquesta substància, i segurament és el que estaran veient aquests familiars. Els diria que vinguessin a Projecte Vida i els assessoraríem sense problema, però que tinguin clar que els nostres grups no són la solució al problema. Han de ser complementaris a un tractament mèdic.
