15 de novembre: Dia Mundial sense Alcohol

Es responsabilitzen només les persones addictes i falta suport a les famílies

Qui em conegui una mica o hagi llegit algun dels meus articles ja sap que m’agraden els números. A Projecte Vida fins i tot em deien la senyora dades. Què hi farem, sempre he estat de ciències. I com que s’acosta el 15 de novembre, aquesta vegada m’ha donat per mirar quants diners recapta el Govern d’Andorra per l’alcohol que entra al país.

Entre el gener i el setembre del 2026, el Govern va recaptar 6.592.124,06 euros per la importació de «begudes». Jo buscava l’alcohol, així que vaig anar a mirar què hi entrava, en això de les begudes. El nom complet del capítol és «Begudes, líquids alcohòlics i vinagre». Amb el vi i el vinagre al mateix sac, continuo sense saber quants euros corresponen a l’alcohol.

Amb el tabac ho vaig trobar de seguida. En els mateixos nou mesos, la Duana en va recaptar 59,66 milions d’euros. I on van a parar? El juliol del 2025 ja hi va haver qui ho va preguntar al Govern, que va explicar que els impostos del tabac van a les despeses generals de l’Estat. Em sembla ben normal que amb els impostos es paguin escoles, carreteres i hospitals. Ara bé, a la llei d’impostos especials hi he llegit que l’alcohol i el tabac generen uns costos socials i sanitaris que assumeix l’Estat. I això d’«assumir els costos», a la pràctica, com es tradueix?

A Projecte Vida, per exemple, venen mares preocupades pel que beu el seu fill. De vegades fa dies que busquen la manera de parlar-ne amb ell i necessiten seure amb algú i pensar per on començar. Després d’aquella conversa, segurament voldran tornar i explicar com ha anat. Per poder dir a una mare «vine la setmana que ve i en tornem a parlar», la setmana que ve hi ha d’haver algú per atendre-la. Això també s’ha de pagar.

Amb les famílies parlem sovint de com costa entendre que algú vulgui deixar de beure i, tot i així, continuï bevent. Suposo que per això em toca tant sentir allò de «si volgués, ho deixaria». Fa vuit anys que vaig deixar de beure. Jo volia deixar-ho. I tant que ho volia. I sé prou bé què em va costar. El que no recordo és haver decidit mai que volia tenir una addicció. I té la seva gràcia, per dir-ho d’alguna manera, que després de tant sentir que hauries de deixar de beure, el dia que vas a sopar i demanes aigua encara hi hagi qui et digui «però ni una copeta?». En què quedem?

Quan fem números, entenem perfectament que al voltant de l’alcohol hi ha comerços, turisme i diners que entren a les arques públiques. En parlem com d’una qüestió de país. Com és que, quan toca parlar del mal que fa, acabem demanant explicacions només a qui beu?

Jo també voldria demanar-ne alguna al Govern. M’agradaria que publiqués cada any quant recapta específicament per l’alcohol i quants diners dedica a la prevenció, al tractament i a l’acompanyament de les persones afectades i de les seves famílies. I crec que una part important del que es recapta hauria de quedar reservada per a aquesta feina. Penso en aquella mare, que hauria de poder comptar amb ajuda més enllà de la primera visita.

I, ja que parlem de prevenció, posem que d’aquí a uns anys la feina dona resultat, es ven menys alcohol i la Duana en recapta menys. Quan surti la xifra, què ens preocuparà més, haver recaptat menys diners o continuar depenent de la venda d’alcohol per ingressar-los? Potser valdria la pena començar a pensar des d’ara quines altres maneres tenim de generar riquesa a Andorra. A mi m’agradaria poder obrir el balanç, veure que aquella xifra ha baixat i pensar «aquesta vegada sí que són bones notícies». I això sense haver-ho de passar a pessetes.