El camí cap a la rehumanització dels trastorns addictius

No vull fomentar l’alarma social, però avui dia, l’addicció és un problema greu en moltes societats de tot el món i el nombre de consumidors està augmentant ja no sols de substàncies, si no que també les addiccions comportamentals estan tenint molt protagonisme. Això em fa preguntar com afrontar el que podria convertir-se en un problema de salut pública si no ho detenim. Una forma és rehumanitzar l’atenció dels trastorns addictius.

Abans de començar, permeteu-me definir què és rehumanització i brindar algunes dades històriques sobre l’addicció.

Es defineix la rehumanització com el procés de restaurar la dignitat i el valor humans d’individus o grups deshumanitzats o marginats, descrivint els esforços per a abordar la conscienciació i els problemes humanitaris de les persones que són víctimes de discriminació, opressió i violència. Parlar de recuperar l’empatia, la compassió i el respecte pels altres que han estat devaluats, menyspreats, incompresos, etc.

Per a comprendre la noció de rehumanització és fonamental aprofundir en els antecedents històrics de l’addicció i els enfocaments adoptats per a abordar-la. A principis del segle XX, quan van sorgir enfocaments terapèutics per a l’addicció, els països van recórrer a la criminalització i al càstig com a mitjà per a intervenir en les persones que patien trastorns addictius, la qual cosa va comportar el seu confinament en presons o asils fins als seus últims dies.

“Per a comprendre la noció de rehumanització és fonamental aprofundir en els antecedents històrics de l’addicció i els enfocaments adoptats per a abordar-la”

Encara que si bé és cert que l’enfocament del tractament de les addiccions ha canviat a un enfocament biopsicosocial (que postula que el factor biològic, el factor psicològic, conductes, factors socials i culturals, exerceixen un paper significatiu de l’activitat humana en el context d’un trastorn addictiu), l’estigma, l’autoestigma, les creences errònies, la manca d’informació i la manca de recursos provoquen que en alguns casos sigui impossible un tractament òptim de les addiccions.

La societat civil, els governs i les institucions mèdiques que enfronten aquesta situació han d’adoptar un enfocament humanista una atenció centrada en la persona, entenent que el pacient és la raó de ser del sistema sanitari i dels professionals, i ha de ser tractat com un ésser humà, no com una malaltia i considerant els següents principis:

• Tot pacient amb un problema d’addicció té dret a un tractament digne, adequat a les seves característiques i basat en evidència científica.

• L’assistència, tractament i intervencions han de realitzar-se des d’una responsabilitat compartida entre els professionals i el pacient, tractant de triar el tractament més adequat per a aquest, tenint en compte la seva opinió sobre el problema i la manera de resoldre’l.

• La responsabilitat compartida suposa que el tractament ha de comptar amb la llibertat i el compromís del pacient.

• L’assistència ha de ser normalitzada, de manera que els problemes amb les drogues es puguin plantejar com un problema més de salut en la persona, en el seu context, i sense visió ni tracte marginal.

• El tractament ha de ser professional, atès que requereix una formació i pràctica especialitzada en la Medicina i la Psicopatologia de les addiccions.

La rehumanització ens proveeix d’esperança, ens fa més empàtics, ens converteix en una societat que es preocupa per totes les persones, deixem de negar la nostra pròpia vulnerabilitat i així acceptem la dels altres.

El psiquiatre argentí Jerónimo Acevedo deia: “La salut s’entén no com a absència de malaltia, sinó: com a sentit de vida, en un projecte de vida inclòs en un projecte familiar i social. Com la possibilitat d’escriure la mateixa història vital en la mateixa família, el treball i la comunitat. Com la possibilitat d’expressar el ’no dit’ en el diàleg i la reflexió. Com la possibilitat de sentir-se estimat i estimar, privilegiant la trobada amb l’altre. Com la possibilitat de transformar i transformar-se. Com la possibilitat de comprometre’s, participar i sentir-se participant”.