Estigma, la gran assignatura pendent

El tema de l’estigma és molt recurrent en els trastorns addictius, però és de vital importància tractar-lo des de les institucions públiques, privades, mitjans de comunicació i tota la societat civil.

Segons el NIDA (National Institute on Drug Abus), l’estigma és un conjunt d’actituds i estereotips negatius que impacten negativament en la salut i el benestar, la qual cosa ajuda a explicar per què només una minoria de les persones amb trastorns addictius reben tractament per a la seva addicció.

Malgrat els avanços en la medicina, la ciència i la societat, algunes malalties continuen carregant amb un gran estigma, cosa que provoca que aquest estigma posi en risc la vida de milions de persones a tot el món.

Moltes malalties han patit estigmatització al llarg de la història i avui dia altres tantes la continuen patint malgrat els grans avanços mèdics, socials i en drets humans.

Les malalties més estigmatitzades són el VIH i les malalties mentals i en aquest últim grup apareixen les addiccions, encara més estigmatitzades que les malalties mentals “tradicionals” pel fet que fins fa ben poc no es consideraven una malaltia i que als addictes se’ns considerava responsables de la nostra malaltia, uns viciosos, mancats de voluntat i febles.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que l’estigma relacionat amb la salut mental és l’obstacle més gran de les persones que busquen tractament. S’estima que en el món hi ha 283 milions de persones que pateixen trastorns per consum d’alcohol i més de 36 milions de persones que pateixen trastorns per consum de drogues il·legals, tenint en compte que a causa de l’estigma moltes persones no busquen ajuda, estaríem parlant que aquesta xifra podria ser la punta de l’iceberg.

Amb freqüència les persones que patim trastorns addictius mantenim aquesta situació en secret i evitem o retardem rebre tractament i això es deu en gran mesura a l’estigma, ja que tenim por de rebre un tracte desfavorable, de ser rebutjats, de tenir problemes amb les autoritats o perdre la feina entre altres. L’estigma provoca un patiment addicional, és una barrera per a la integració social, per buscar i trobar feina o habitatge, provocant el risc d’aïllament i marginació i per tant baixos nivells de participació social, a més de crear una situació en la qual s’ha d’afrontar la malaltia en un entorn personal precari.

Hi ha diverses classes d’estigma, l’estigma social, l’autoestigma, l’estigma cap a les famílies, en els mitjans de comunicació, l’estigma del personal sanitari i l’estigma institucional.

Avui parlaré d’estigma institucional. És sistèmic, com que els governs destinen menys fons per a la recerca de l’estudi dels trastorns addictius, menys serveis mèdics, menys campanyes en comparació amb altres formes d’atenció mèdica hi ha.

Aquí al Principat d’Andorra s’ha desenvolupat el PISMA (el Pla integral de salut mental i addiccions). El 22 de febrer del 2022 el govern va anunciar que una de les primeres accions del Pla integral de salut mental i addiccions serien les campanyes encaminades a eliminar l’estigmatització de la malaltia i trastorns mentals a la societat.

Escric aquest article el 14 de juliol de 2023 i les campanyes contra l’estigma encara no s’han fet realitat. Això podria ser un exemple d’estigma institucional.

Els trastorns addictius, sento dir que seran una de les malalties més habituals del futur (espero equivocar-me).

Tots coneixem a algú afectat per un trastorn addictiu i és responsabilitat de tots lluitar contra l’estigma que implica aquest trastorn, ningú és culpable de patir diabetis, com ningú és culpable de patir un trastorn addictiu.

Segons deia l’avi de John F. Kennedy. “Ningú és immune a l’addicció; afligeix persones de totes les edats, ètnies, classes i professions”. Patrick J. Kennedy.

* Eva Tenorio, Projecte Vida