Eva Tenorio: “Encara queda molt d’estigma al voltant de l’addicció”

Eva Tenorio, presidenta de l’associació Projecte Vida, explica sense embuts la seva addicció a l’alcohol: des que va ser conscient que necessitava ajuda per poder sortir-se’n fins al camí que va recórrer per superar-la. 

En anteriors entrevistes ja ha comentat que vostè va patir una addicció. 
Sí, jo no tinc prejudicis per explicar la meva malaltia, perquè és una manera de trencar l’estigma. L’addicció, com qualsevol malaltia, no té sexe, edat, ni classes socials i penso que parlar-ne és l’única manera que hi ha per trencar amb els estereotips.

A què era addicta?
A l’alcohol.

L’addicció és una malaltia? 
Per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’addicció és una malaltia cerebral, igual que altres trastorns neurològics o psiquiàtrics reconeguts, com són l’Alzheimer o l’esquizofrènia. A més, l’equipara a altres malalties cròniques, entre les quals la diabetis, la hipertensió arterial, l’asma o el càncer. 

També diu que encara es considera una persona addicta tot i que no consumeixi. Per què?
Miri, li poso un exemple: els que són diabètics no deixen de ser-ho perquè gràcies a la insulina tinguin els nivells de sucre controlats, és a dir, mai seràs un exdiabètic. Per tant, amb les addiccions passa el mateix: Jo no bec alcohol, però el dia que torni a consumir-ne la malaltia es reactivarà. Així que soc alcohòlica, però sense consum actiu.

Quan va adonar-se que era addicta?
Em vaig adonar que tenia una addicció quan veia que encara que no consumia sovint quan ho feia no podia controlar la quantitat que bevia.

Vostè no té perjudicis a l’hora de dir obertament que és addicta. Per què a la majoria de persones que pateixen alguna addicció els costa explicar-ho?
Les addiccions durant molts anys s’han considerat un problema moral, de falta de voluntat, no eren tractades com a malalties i faltava molta comprensió per part de la societat. Així que a causa d’això avui dia encara hi ha molt d’estigma al voltant dels trastorns addictius i  autoestigma per part dels mateixos malalts. 

Li va ser fàcil fer el pas de demanar ajuda?
La veritat és que no em va ser gens fàcil fer el pas perquè no era conscient que era alcohòlica. Penso que quan vaig fer el pas, i encara avui dia, hi havia una idea molt estereotipada de les persones amb trastorns addictius. Per això, tant per part meva com per part del meu metge de capçalera i el meu psicòleg mai em van dir que patia un trastorn per conductes addictives. No va ser fins que vaig decidir pel meu peu anar a un psiquiatre que no vaig rebre un bon diagnòstic.

Per tant, considera que els especialistes de la salut tenen dificultats per detectar quan un pacient pateix una addicció?
Sí, sense cap mena de dubte. Encara falta molta sensibilització per part de molts professionals de la medicina en general i psicòlegs per  detectar aquesta mena de trastorns.

En el seu cas, va necessitar anar a un centre de desintoxicació?
No vaig haver d’anar a cap centre especialitzat, ni tan sols vaig estar hospitalitzada. Per superar l’addicció assistia cada dilluns als grups terapèutics que organitzava la Unitat de Conductes Addictives del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària. Des del mateix departament també em feien el seguiment psicològic i psiquiàtric.

Considera que Andorra hauria de disposar d’un centre d’aquest tipus?
Com més recursos tingui Andorra per tractar malalties, siguin del tipus que siguin, més positiu serà per al país i la seva població. Així que al meu entendre sí que faria falta una comunitat d’ingrés terapèutic de caràcter públic per tractar aquesta mena de trastorns.

Com a fundadora i actual presidenta de Projecte Vida, quina és l’addicció que s’ha adonat que més pateixen les persones que assisteixen als Grups d’Ajuda Mútua (GAM) per a addictes?
Segons el que hem pogut detectar en els diferents GAM, les addicicons més freqüents són a l’alcohol i el cànnabis.

Avui dia quantes persones assisteixen als GAM per a addictes? I als familiars?
Actualment, als GAM per a persones addictes hi ha set inscrits, dels quals cinc són homes i dues són dones. 

I als GAM per a famílies?
En aquests grups hi ha més persones, un total d’onze, i contràriament als GAM per a addictes, als de famílies nou són dones i només dos són homes. 

I quina és la mitjana de la franja d’edat dels dos grups?
En els GAM per a persones addictes la mitjana d’edat ronda els 45 anys, mentre que a la de famílies se situa als 50 anys.

Quan van posar en marxa l’associació van comunicar que també es farien GAM per a dones que han patit violències masclistes. Quan seran operatius? 
Si tot va bé preveiem començar a proposar els GAM per a dones que han patit violències masclistes de cara al 2023. 

Primer l’obra de teatre Èxit, el musical de la meva vida de Roger Pera, i fa poc una subvenció per promoure l’organització de la Primera setmana de prevenció d’addiccions a Andorra per a joves. Quin és el pròxim objectiu de l’associació?
Ara mateix estem centrats en la setmana de sensibilització per al jovent que tindrà lloc del 14 al 18 de novembre. Són unes jornades molt importants, ja que a banda de ser les primeres, comptaran amb la participació d’associacions com ara Projecte Home Catalunya, la Federació d’Addictes al Joc d’Espanya (Fejar) i l’associació Grup ATRA. A banda d’això, participem el mes que ve en la campanya 12x12 promoguda per Andtropia.

Recentment per les xarxes socials vau publicar una imatge amb el cap de Govern, Xavier Espot. 
Sí, dimarts de la setmana passada ens vam reunir amb el cap de Govern per presentar-li l’associació i el col·lectiu que representem. Els temes que es van tractar durant la reunió es van limitar a donar a conèixer el funcionament de l’entitat, els GAM així com els projectes que tenim en cartera.