Hibai López-González

"Cal posar el focus en la manera en què tot l'entramat industrial està dissenyat per fomentar l'addicció"

En el marc del ‘5è Cicle de sensibilització, prevenció i reducció de riscos’, organitzat per Projecte Vida i el Comú d’Andorra la Vella, l’investigador Hibai López-González protagonitzarà una sessió centrada en els perills de l’especulació digital. L’expert planteja un canvi de perspectiva en el debat tradicional: cal deixar de culpar l’usuari sota l’etiqueta comercial del «joc responsable» i abordar la ludopatia juvenil com un problema de salut pública. En aquesta entrevista amb El Periòdic, López-González fa una reflexió sobre com la indústria aconsegueix dissenyar tot un entramat digital de manera estratègica per fomentar el consum compulsiu.

Les xarxes socials estan plenes de persones que asseguren que es poden guanyar molts diners en poc temps, amb apostes esportives, criptomonedes o inversions digitals. Fins a quin punt aquests missatges influeixen en la manera com els adolescents entenen els diners?

Existeixen estudis que analitzen els efectes dels jocs d'atzar i les apostes esportives, ja que és una tradició molt més arrelada. Tanmateix, encara es desconeix l'impacte real d'aquests nous actius financers en els joves, principalment en forma de criptomonedes, i com en reben o interpreten els missatges persuasius. Tot i la manca de dades precises al respecte, és evident que són productes digitals adreçats al consum majoritari d'un públic jove i masculí.

Des de la seva expertesa en el sector, què fa que aquestes promeses d'enriquiment ràpid siguin tan atractives per la gent jove?

És completament comprensible que un jove s'hi interessi. Si compares una feina tradicional de sou baix, en què els estudis ja no garanteixen un futur millor, amb la promesa de guanyar diners des de casa, sense experiència laboral prèvia ni formació i només mirant vídeos de YouTube, l'elecció és clara. A més, l'entorn digital està ple d'exemples, 'influencers' de la seva edat que generen beneficis des de casa, sense la figura d'un cap de 50 o 60 anys que els digui què han de fer. El format és, sens dubte, molt més atractiu i senzill.

Llavors, considera que estem davant d'una generació més exposada al joc i a les conductes de risc econòmic que les anteriors, o simplement han canviat els canals i formats a través dels quals s'hi accedeix?

Totalment. Ens trobem davant d'una generació amb el pacte intergeneracional trencat. Abans es creia que l'esforç, els estudis i la dedicació asseguraven un futur: una feina millor, l'accés a l'habitatge o formar una família. Com que els joves ja no veuen clara aquesta recompensa, és lògic que siguin més receptius a rebre missatges de diners fàcils i creure que són una bona opció. També cal tenir en compte que les plataformes digitals estan creades expressament per ser molt ràpides, intenses i addictives, incentivant un consum d''scroll infinit' durant hores en què es consumeix un gran volum de contingut destinat a persuadir els joves.

A parer seu, quin paper tenen els 'influencers' que exhibeixen objectes luxe, viatges i aquestes quantitats de diners?

Com que els productes financers són actius inerts i poc atractius per si mateixos, el mercat necessita posar-los cara a xarxes socials a través d'intermediaris entre els actius financers i els seus compradors potencials. El rol d'aquestes persones és clau, alhora que implica una gran responsabilitat. Els seus missatges poden generar greus conseqüències en els consumidors, com ara la pèrdua dels estalvis, abandonar els estudis o el lloc de feina. Per aquesta raó, els reguladors exigeixen que diguin la veritat i que, si fan recomanacions d'inversió, compleixin la normativa, destapant qualsevol patrocini o conflicte d'interessos.

Les apostes esportives s'han integrat en l'experiència de seguir determinades competicions. Fins a quin punt s'està normalitzant que els joves associïn l'esport amb la possibilitat de guanyar diners?

L’associació entre el consum de contingut esportiu i la realització d'apostes en directe no és natural. Aquesta relació és el resultat d'una estratègia agressiva de la indústria des de principis dels anys 2010. Amb la legalització del joc en línia a Europa —com va passar a Espanya cap al 2012—, es va viure un autèntic 'boom' publicitari a la ràdio, internet i les tanques dels estadis. Tot i que els patrocinadors evolucionen i ara donen pas a plataformes d'intercanvi de criptomonedes com Crypto.com, la idea d'intentar endevinar el resultat del partit per guanyar diners s'ha naturalitzat completament en l'experiència esportiva.

Què passa al cervell d'un adolescent quan comença a apostar? Per què aquesta mena d'activitats poden arribar a generar una dependència, sobretot en edats primerenques?

Des del punt de vista clínic, els manuals mèdics només reconeixen com a addiccions comportamentals el joc d'atzar i, recentment han inclòs els videojocs. Fenòmens actuals com la dependència de les criptomonedes o bé les xarxes socials no tenen encara una categoria mèdica oficial. No obstant això, a efectes pràctics, el disseny d'aquestes aplicacions dificulta molt que els usuaris puguin fer una desconnexió real. Per exemple, una reacció comuna en els adolescents és desinstal·lar plataformes de manera temporal per la relació amor-odi que estableixen. El llenguatge de l'addicció segueix aquest mecanisme: m'agrada molt, però a vegades odio totes les hores que malgasto, llavors la desinstal·lo, deixo de mirar TikTok durant un mes. Arriben les vacances, tinc més temps lliure, així que torno a passar hores davant la pantalla amb la intenció de rebaixar el consum quan torni a classes.

En relació amb les addiccions, quins són els primers senyals o indicadors que mostren que un adolescent està desenvolupant un vincle problemàtic amb les apostes?

El model mèdic d'addiccions descriu sis indicadors clau per avaluar si una conducta concreta pot convertir-se en una dependència. En primer lloc, la irritabilitat i els canvis bruscos de caràcter quan s'interromp l'activitat; el segon, la modificació de l'estat d'ànim, utilitzant el joc o les pantalles com a refugi per evadir la soledat, la tristesa o l'ansietat; el tercer factor és la tolerància: el jove comença apostant petites quantitats i necessita augmentar de forma constant per aconseguir les mateixes emocions que al principi. Aquest procés sol provocar un fort aïllament social davant la por de ser jutjat pel seu entorn.

Els darrers tres factors inclouen la síndrome d'abstinència —el malestar físic o verbal en no tenir accés al mòbil—, la tendència a la recaiguda després d'intentar deixar-ho i, finalment, el conflicte o l'aparició de mentides i discussions greus en l'àmbit familiar, escolar o de parella en un intent d'amagar l'activitat a l'entorn més proper.

A banda dels indicadors esmentats, quins perfils d'usuaris poden ser més vulnerables de desenvolupar una addicció?

Històricament, els tipus de jocs varien en funció del gènere. Les dones han optat per jocs d'atzar clàssics (el bingo, la loteria o les escurabutxaques) com a via per combatre estats d'ansietat o depressió. En canvi, els homes han cercat sensacions i adrenalina a través de jocs amb un component d'habilitat, com el pòquer o les apostes esportives. Pel que fa a l'edat, acostumen a ser joves, tenint en compte la baixada de l'edat mitjana de les persones que demanen ajuda en les últimes dècades. A més, les persones que pateixen altres trastorns mentals són més propenses a ser addictes, ja que utilitzen el joc com una forma de fugir dels seus problemes quotidians.

En aquest sentit, les plataformes digitals coneixen molt bé els mecanismes psicològics que mantenen els usuaris connectats. Fins a quin punt considera que determinades empreses exploten deliberadament aquestes vulnerabilitats?

Aquest aspecte és un punt clau per abordar les addiccions. Al llarg dels anys, sempre s'ha posat l'accent en l'enfocament individual de l'usuari, el qual busca entendre per què la persona addicta té problemes de joc investigant la seva personalitat i comportament. Aquesta visió, estretament lligada al concepte de la indústria de «joc responsable», culpa el consumidor per ser addicte. Jo no soc gens partidari d'aquesta postura. Des de la meva percepció, l'addicció als jocs d'atzar no són casos aïllats, sinó que constitueix un problema de salut pública. No s'ha de responsabilitzar únicament l'usuari, sinó en la manera en què tot l'entramat industrial està dissenyat per fomentar l'addicció, empenyent les persones a consumir. I això va més enllà del joc; ho experimento jo mateix i ho pot veure tothom amb Netflix o les xarxes socials amb l'efecte de l'scroll infinit. Comences a mirar un vídeo a Instagram i, gairebé sense adonar-te'n, acabes passant dues hores clavat al sofà de matinada. O acabes un capítol a Netflix i, si no fas res, el següent s'inicia sol en cinc segons. Són les meves observacions sobre com les decisions industrials estan pensades, per defecte, per forçar el nostre consum.

Considera que la legislació actual protegeix suficientment els menors davant aquestes pràctiques o que la tecnologia avança més ràpidament que la regulació?

Malgrat que el joc està prohibit per als menors d'edat, les enquestes epidemiològiques a Espanya revelen una realitat contradictòria: un percentatge significatiu d'adolescents afirma haver jugat. Tot i que la indústria assegura que aplica controls estrictes de verificació, les dades demostren que la normativa es vulnera a la pràctica. Els menors aconsegueixen accedir-hi de diverses maneres, ja sigui perquè algunes sales físiques no demanen la identificació o a través del canal en línia, utilitzant el compte d'un amic major d'edat que actua com a intermediari per rebre els diners i repartir els guanys. Hi ha diferents maneres per "burlar" la normativa.

Sovint es presenten les criptomonedes com una oportunitat d'inversió. En quin moment una activitat financera especulativa pot començar a assemblar-se psicològicament a una aposta?

Són productes pels quals pots obtenir un gran rendiment immediat i, per tant, són molt atractius, per a gent jove i també més adulta, a diferència de la inversió clàssica, en què els beneficis arriben al cap de dos o tres anys. Si a una persona de 20 anys li dius que inverteixi els seus diners i espera cinc anys a rebre els beneficis, ho veurà a molt llarg termini i no ho farà. En canvi, les criptomonedes i les apostes esportives comparteixen el fet d'obtenir beneficis al moment. La majoria d'apostes ja són en viu, interactuant amb el partit en marxa i canviant la quantitat en funció del transcurs.

Andorra és un país petit, amb un accés molt generalitzat a les tecnologies digitals. Hi ha alguna particularitat que pugui condicionar la manera com els adolescents s'exposen a aquestes conductes de risc?

Des del meu punt de vista, un menor té menys experiència vital i menys coneixements financers globals, fet que el fa sentir molt més temptat per ofertes que prometen multiplicar la inversió en molt poc temps. Els joves no compten amb el bagatge d'una persona gran que ja ha fallat en el passat i que prefereix ser més conservadora per assegurar els seus diners. Tampoc tenen l'educació financera necessària per qüestionar-se quins interessos s'amaguen darrere d'aquests anuncis. Aquesta falta de filtre crític els exposa a estafes clàssiques de les xarxes socials. He vist sovint com funciona aquesta dinàmica: un 'influencer' compra un actiu en secret i després el promociona de manera agressiva davant la seva comunitat; quan els seus seguidors comencen a comprar en massa, el preu puja de forma completament artificial. És en aquest punt de màxim benefici quan l'emissor és el primer a vendre-ho tot i retirar-se, provocant que l'actiu s'enforni en qüestió de minuts i deixant els joves sense la major part dels seus estalvis.

Ha parlat d'educació financera. Des del seu parer, quina responsabilitat tenen les escoles a l'hora d'educar els adolescents sobre els riscos de les apostes, les criptomonedes i les promeses d'enriquiment ràpid?

Trobo que té tot el sentit incloure mòduls d'educació financera a les assignatures d'economia de les escoles per entendre com funcionen els productes, encara que jo mateix, que em dedico a això, necessito preguntar constantment com es monetitzen les noves eines que apareixen cada dia. Ara bé, vull distingir i posar l'èmfasi en un punt clau: més enllà de conèixer els mecanismes tècnics, defenso la necessitat d'una educació financera global, crítica i més polititzada. Ens hem de plantejar el rerefons moral i social d'ideologies que fomenten que l'únic objectiu vital als 20 anys sigui viure dels rendiments sense treballar ni contribuir a la comunitat, alimentant relats de ciència-ficció on els diners treballen per nosaltres. El perill real d'aquests discursos és que ens venen receptes individuals per a problemes que, en realitat, són col·lectius i estructurals.

Es disposen de prou dades per conèixer l'abast real de les apostes en línia i de les conductes especulatives entre els joves d'Andorra? Quins indicadors s'haurien de començar a recollir?

Admeto que no conec el cas d'Andorra al detall, però sí que sé que tenen un organisme regulador del joc. De fet, per preparar la meva feina vaig entrar al seu web i no vaig trobar dades públiques, la qual cosa contrasta molt amb països com Espanya o el Regne Unit, on els webs oficials ofereixen moltíssima informació sobre el perfil del jugador o la mitjana de diners que es perden. Tot i el meu màxim respecte perquè potser les dades són en un altre lloc, considero que els indicadors bàsics que cal recollir sempre han de permetre entendre la realitat a escala poblacional: quanta gent juga, quines quantitats es mouen i quines són les diferències per edat, sexe i geografia. A partir d'aquí, és indispensable aplicar escales clíniques per saber quants usuaris acaben desenvolupant problemes amb el joc. Són estudis epidemiològics clau que es podrien integrar fàcilment en les enquestes de salut que ja es fan al país sobre el consum de drogues o alcohol.

Sovint els pares desconeixen les plataformes i els entorns digitals que utilitzen els seus fills. Com poden prevenir aquestes conductes sense recórrer exclusivament a les prohibicions o al control dels dispositius?

Aquesta és la pregunta del milió. Per a mi, la prevenció a casa comença per conèixer a fons els sis indicadors clínics que ja he esmentat i observar com reaccionen els fills quan no tenen accés a les plataformes. Identificar aquests senyals amb temps ens permet garantir que rebin l'educació crítica necessària per prendre decisions formades. Més enllà de l'àmbit familiar, considero indispensable aprofitar les eines socials de contenció, com el mecanisme de l'autoexclusió, que estic segur que també opera a Andorra. Aquest sistema, que té una llarga tradició i una eficàcia provada, permet que el propi usuari sol·liciti formalment que se li bloquegi l'obertura de comptes en línia o l'accés físic als casinos. El gran valor d'aquesta mesura és que frena la impulsivitat: si una nit de debilitat decideixes anar a jugar, el sistema et rebutjarà, evitant una recaiguda. Com que revertir aquesta sol·licitud requereix tràmits burocràtics que triguen setmanes o mesos, s'anul·la l'efecte de l'impuls immediat i es protegeix la persona en el seu moment de màxima vulnerabilitat.