L’estigma és pitjor que la malaltia
Sembla una asseveració molt agosarada però és real. Encara persisteixen els estereotips i els prejudicis que envolten els trastorns addictius. Una malaltia que ni ningú vol patir, ningú s’ho mereix ni molt menys s’ho ha buscat. Però encara persisteix aquesta doctrina negacionista sobre la salut mental, especialment en aquest àmbit.
Recapitulem. És una malaltia que afecta el cervell, concretament el còrtex prefrontal (la part d’aquest òrgan més desenvolupada i “humana”) i el mesencèfal (la part del cervell més primitiva o reptiliana). L’autocontrol i la voluntat, funcions del còrtex, queden anul·lades i pren el control el mesencèfal, instints i necessitat de dopamina (plaer).
La part més sofisticada i complexa del cervell humà és segrestada per la zona més impulsiva i instintiva. L’excés de dopamina que provoca l’addicció fa que cada cop es necessiti més i més dopamina i augmenti el llindar del nivell de dopamina que es necessita per obtenir el mateix plaer. Fins que tot plegat s’espatlla i ja no es pot ni sentir plaer, i només queda la necessitat constant de produir aquest plaer que ja no funciona, substituint qualsevol altra funció, sigui relacionar-se amb altres persones, fer esport o treballar.
Si bé és una malaltia crònica i molt dura, existeix la recuperació i la rehabilitació. No obstant això... què pensaran els altres si ets un ionqui? Què dirà la teva família? Què passarà si t’enxampen a la feina de ressaca o patint símptomes propis de la malaltia?
Això ja és l’autoestigma, derivat de l’estigma general que impregna tota la societat. Sentir-se culpable, avergonyit, aïllat, pensar que no hi ha solució, que en tens la culpa, que potser fins i tot ets viciós i mala persona... Un desastre. És la constant revictimització que pateixen les persones amb addicció. Algú s’imagina que tots aquests judicis i aquesta violència s’atribuís a una altra malaltia com ja va passar amb el VIH a la dècada dels 80 i dels 90? I si passés amb el càncer o la diabetis?
Avui, i cada dia, hem de mantenir la visió holística i humanista de les persones, preservar l’empatia, que és la qualitat essencial de la humanitat. Ningú vol trencar-se un turmell ni tampoc vol tenir addicció. Ningú s’ho ha buscat, repetim-ho un cop més: és una malaltia, no una qüestió de moral. Cal envoltar-se de la gent assenyada, seguir tractaments especialitzats (malgrat siguin escassos i precaris) i recuperar-se. Però si és culpa teva, ets un monstre i sents que se t’assenyalarà... Reconeixeràs la patologia i demanaràs ajuda? Difícilment.
L’estigma és pitjor que la malaltia.
Recapitulem. És una malaltia que afecta el cervell, concretament el còrtex prefrontal (la part d’aquest òrgan més desenvolupada i “humana”) i el mesencèfal (la part del cervell més primitiva o reptiliana). L’autocontrol i la voluntat, funcions del còrtex, queden anul·lades i pren el control el mesencèfal, instints i necessitat de dopamina (plaer).
La part més sofisticada i complexa del cervell humà és segrestada per la zona més impulsiva i instintiva. L’excés de dopamina que provoca l’addicció fa que cada cop es necessiti més i més dopamina i augmenti el llindar del nivell de dopamina que es necessita per obtenir el mateix plaer. Fins que tot plegat s’espatlla i ja no es pot ni sentir plaer, i només queda la necessitat constant de produir aquest plaer que ja no funciona, substituint qualsevol altra funció, sigui relacionar-se amb altres persones, fer esport o treballar.
Si bé és una malaltia crònica i molt dura, existeix la recuperació i la rehabilitació. No obstant això... què pensaran els altres si ets un ionqui? Què dirà la teva família? Què passarà si t’enxampen a la feina de ressaca o patint símptomes propis de la malaltia?
Això ja és l’autoestigma, derivat de l’estigma general que impregna tota la societat. Sentir-se culpable, avergonyit, aïllat, pensar que no hi ha solució, que en tens la culpa, que potser fins i tot ets viciós i mala persona... Un desastre. És la constant revictimització que pateixen les persones amb addicció. Algú s’imagina que tots aquests judicis i aquesta violència s’atribuís a una altra malaltia com ja va passar amb el VIH a la dècada dels 80 i dels 90? I si passés amb el càncer o la diabetis?
Avui, i cada dia, hem de mantenir la visió holística i humanista de les persones, preservar l’empatia, que és la qualitat essencial de la humanitat. Ningú vol trencar-se un turmell ni tampoc vol tenir addicció. Ningú s’ho ha buscat, repetim-ho un cop més: és una malaltia, no una qüestió de moral. Cal envoltar-se de la gent assenyada, seguir tractaments especialitzats (malgrat siguin escassos i precaris) i recuperar-se. Però si és culpa teva, ets un monstre i sents que se t’assenyalarà... Reconeixeràs la patologia i demanaràs ajuda? Difícilment.
L’estigma és pitjor que la malaltia.
