L'oblit de la família del malalt
Culpable. Oblidada. Responsable. Autoabandonada. Arrossegant la càrrega de voler salvar un ésser estimat. Desemparada. Així s’ha sentit la Daniela al llarg d’una vida marcada per haver tingut una germana i un fill addictes a substàncies tòxiques. És una de les participants en el grup d’ajuda mútua que l’Eva Tenorio ha fet possible a través de l’associació Projecte Vida i que ja fa més d’un mes que reuneix familiars de persones addictes per compartir les seves experiències i “parlar el mateix idioma”.
Fa vint anys, la Daniela va perdre la seva germana per culpa dels estralls de la seva addicció. Els últims cinc anys va els va viure neta, i el que la va rescatar, recorda, no va ser la teràpia ni els internaments, sinó els grups d’ajuda mútua. Ara és mare d’un noi enganxat al cànnabis i l’experiència de la seva germana l’ha motivat, durant molts anys, a buscar aquest tipus de suport al Principat. “Sempre he demanat suport psicològic i de grups, però a Andorra la salut mental està molt descuidada en tots els àmbits i falten professionals”.
Aquesta situació, relata, fa que “els malalts es desanimin”, perquè l’ajuda psicològica que el Govern els ofereix es limita a sessions de 15 minuts cada 40 dies. Amb els recursos actuals, lamenta que “mai es podrà fer un tractament a una persona que pateix una situació de salut mental o addicció”.
A l’ombra d’aquesta malaltia, que diuen que se supera però no es cura, queden els familiars que se senten “oblidats a nivell professional” i que s’abandonen a si mateixos en l’intent de “salvar” fills, parelles o germans esclaus de les seves addiccions. “El familiar es descuida en el procés de conviure amb un addicte. Quan l’addicció altera el sistema nerviós, el procés és d’abandonar-se a una mateixa, de sentir-se amb culpa i pensar que sempre et queda alguna cosa més per fer”, assenyala la Daniela.
Fins ara, els familiars vivien en el desemparament, perquè el país no els oferia cap ajut. Però ja fa poc més d’un mes que els grups d’ajuda mútua impulsats per l’associació projecte Vida van arrancar en forma de salvavides per als familiars. Superar el tabú que envolta les addiccions i les drogues i conèixer l’experiència de persones que viuen situacions similars fa que “t’adonis que gairebé tots sentim que estem sols en el procés i vivim desesperats perquè no hi ha contenció”.
Els grups, sosté la Daniela, són la teràpia “per cuidar-te a tu mateixa”. Es tracta de sessions setmanals d’unes dues hores en què els participants comparteixen les seves angoixes, però també anècdotes divertides del dia a dia. En definitiva, un entorn segur on expressar-se en llibertat sense la por de ser jutjat. “T’adones que no ho estàs fent malament, que no ets culpable ni la salvadora de ningú. En un procés que dura tota la vida, aquesta persona ho ha de superar pels seus mitjans i tu l’acompanyes”.
Després de viure l’experiència, la Daniela conta que el grup et permet refer-te. “Surts amb sensació de benestar, de tornar a sentir-te persona, forta, sabent que has fet les coses bé i que és el procés de qualsevol malaltia”. Ara bé, defensa que aquesta teràpia “s’hauria d’acompanyar d’un ajut psicològic professional”. Tot i això, la Daniela destaca el valor de poder parlar amb familiars que comparteixen la mateixa situació, perquè “quan la persona amb qui parles no viu el mateix, és molt fàcil arreglar el jardí aliè”. En canvi, als grups “no donem consells, sinó que escoltem i compartim.
Actualment, al grup hi participen nou persones, de les quals la majoria són mares i on només hi ha un home. “Les dones som les que normalment sostenim la família. Als pares els costa més abordar aquest paper de contenció” indica. Amb la seva història, la Daniela vol animar les persones que tinguin un familiar víctima d’una addicció a unir-se al grup. “No és obligatori parlar. Animo que vinguin i es donin l’oportunitat de compartir, sentir-se identificats i còmodes. No fa falta explicar les seves vides, simplement es tracta d’escoltar i sentir-se recolzats”.
Fa vint anys, la Daniela va perdre la seva germana per culpa dels estralls de la seva addicció. Els últims cinc anys va els va viure neta, i el que la va rescatar, recorda, no va ser la teràpia ni els internaments, sinó els grups d’ajuda mútua. Ara és mare d’un noi enganxat al cànnabis i l’experiència de la seva germana l’ha motivat, durant molts anys, a buscar aquest tipus de suport al Principat. “Sempre he demanat suport psicològic i de grups, però a Andorra la salut mental està molt descuidada en tots els àmbits i falten professionals”.
Aquesta situació, relata, fa que “els malalts es desanimin”, perquè l’ajuda psicològica que el Govern els ofereix es limita a sessions de 15 minuts cada 40 dies. Amb els recursos actuals, lamenta que “mai es podrà fer un tractament a una persona que pateix una situació de salut mental o addicció”.
A l’ombra d’aquesta malaltia, que diuen que se supera però no es cura, queden els familiars que se senten “oblidats a nivell professional” i que s’abandonen a si mateixos en l’intent de “salvar” fills, parelles o germans esclaus de les seves addiccions. “El familiar es descuida en el procés de conviure amb un addicte. Quan l’addicció altera el sistema nerviós, el procés és d’abandonar-se a una mateixa, de sentir-se amb culpa i pensar que sempre et queda alguna cosa més per fer”, assenyala la Daniela.
Fins ara, els familiars vivien en el desemparament, perquè el país no els oferia cap ajut. Però ja fa poc més d’un mes que els grups d’ajuda mútua impulsats per l’associació projecte Vida van arrancar en forma de salvavides per als familiars. Superar el tabú que envolta les addiccions i les drogues i conèixer l’experiència de persones que viuen situacions similars fa que “t’adonis que gairebé tots sentim que estem sols en el procés i vivim desesperats perquè no hi ha contenció”.
Els grups, sosté la Daniela, són la teràpia “per cuidar-te a tu mateixa”. Es tracta de sessions setmanals d’unes dues hores en què els participants comparteixen les seves angoixes, però també anècdotes divertides del dia a dia. En definitiva, un entorn segur on expressar-se en llibertat sense la por de ser jutjat. “T’adones que no ho estàs fent malament, que no ets culpable ni la salvadora de ningú. En un procés que dura tota la vida, aquesta persona ho ha de superar pels seus mitjans i tu l’acompanyes”.
Després de viure l’experiència, la Daniela conta que el grup et permet refer-te. “Surts amb sensació de benestar, de tornar a sentir-te persona, forta, sabent que has fet les coses bé i que és el procés de qualsevol malaltia”. Ara bé, defensa que aquesta teràpia “s’hauria d’acompanyar d’un ajut psicològic professional”. Tot i això, la Daniela destaca el valor de poder parlar amb familiars que comparteixen la mateixa situació, perquè “quan la persona amb qui parles no viu el mateix, és molt fàcil arreglar el jardí aliè”. En canvi, als grups “no donem consells, sinó que escoltem i compartim.
Actualment, al grup hi participen nou persones, de les quals la majoria són mares i on només hi ha un home. “Les dones som les que normalment sostenim la família. Als pares els costa més abordar aquest paper de contenció” indica. Amb la seva història, la Daniela vol animar les persones que tinguin un familiar víctima d’una addicció a unir-se al grup. “No és obligatori parlar. Animo que vinguin i es donin l’oportunitat de compartir, sentir-se identificats i còmodes. No fa falta explicar les seves vides, simplement es tracta d’escoltar i sentir-se recolzats”.
