La pornografia ja no és una opció, és una decisió

Cada cop més adolescents i joves s’exposen de forma constant al contingut pornogràfic, un fenomen que preocupa els experts pel potencial addictiu i pels efectes disruptius en la salut mental, emocional i sexual.

La pornografia no és un contingut purament aïllat al qual els consumidors tinguin l’opció d’accedir o no, simplement, i allò que preocupa la majoria de les persones, és la immensa capacitat que té aquest contingut d’envair tots els racons de les nostres vides. Ja no fa falta buscar explícitament porno per poder utilitzar aquest contingut, ara el trobem en anuncis de pàgines en línia, en xarxes socials com la plataforma X, en stickers de WhatsApp, a Telegram i a la immensa majoria d’espais digitals visitats diàriament pels nostres adolescents i joves. Simplement, ara més que mai, podem dir que la pornografia ja no és una opció, sinó que és una decisió determinant.

La pornografia en si mateixa com a obstacle quasi inexpugnable en la nostra era, i aquells adolescents que no tinguin les eines necessàries per afrontar una decisió pròpiament crucial pels seus efectes pertorbadors es veuran sucumbits en problemes que comportaran conseqüències en una àmplia gamma de contextos vitals. Aquest és un problema tan real –la pornografia– que no tan sols és evident i objectivable en el món digital, sinó que també és realment empíric en l’esfera real i física de la vida. Aquest contingut ha traspassat completament l’esfera d’internet i s’ha instaurat com un microorganisme a les nostres vides, en els nostres comportaments, en les nostres maneres de pensar i, per tant, en la forma com ens relacionem amb els que ens envolten i ens estimen.

Les relacions sexuals han canviat i la pornografia, com si fos un virus, ha deixat símptomes que repercuteixen a tots els individus socials: la instauració de la violència camuflada en un erotisme mai vist amb tant èmfasi com ara. La situació a la qual ens enfrontem ha deixat de ser pròpiament un assumpte digital per convertir-se en un problema conductual i també addictiu. Els experts relacionen el potencial addictiu del consum pornogràfic de la mateixa manera que ho fan amb els estupefaents. Així doncs, els adolescents i joves s’enfronten directament a un monstre com ho va ser l’heroïna en el seu moment.

Una espècie de pluja de la qual no podem escapar, únicament protegir-nos amb un paraigua. Un contagi silencios que traspassa l’enteniment de molts i que és estigmatitzat pel context en què es veu impregnat: el tabú sexual. Aquesta incapacitat de poder parlar d’aquesta addicció fa que les persones que la pateixen no puguin demanar ajuda a causa d’una por que envaeix qualsevol addicte. Una por que pot semblar irracional des del costat de qui no la pateix, però que si la mirem des de les ulleres de qui es troba sumit en aquest procés, és purament racional. Qui de nosaltres seria capaç de dir als nostres pares que tenim un problema amb el consum de pornografia? Qui podria parlar sobre les vegades en les quals ens masturbem o sobre quins són els nostres gustos més secrets i les nostres passions més estranyes, en resum, els nostres fetitxes?

Superar una addicció no es tracta només de desintoxicar-se de la substància de consum. També implica desfer-se de la ira que et desgasta, del ressentiment que t’ancora al passat, de la culpa que et persegueix, de la baixa autoestima que saboteja els teus avanços. Requereix allunyar-se de persones, llocs i hàbits que alimenten el sofriment. El veritable tractament comença quan decideixes netejar també la teva ànima, no tan sols el teu cos.

Si més no, l’addicció a la pornografia és en conseqüència i pels fets que provoca, un problema addictiu, igual que el de qualsevol substància addictiva. Així doncs, nosaltres com a societat hem d’actuar, i abans de fer-ho és necessari pensar. No parlar sobre allò que hauríem de parlar és simplement un intent absurd de negar l’innegable, de passar-se una patata calenta o d’amagar un elefant en una habitació. Quan penso en les addiccions, no penso per què succeeixen, només puc pensar quina és l’absència que aquestes persones intenten reparar, substituir o evitar.