Quan els videojocs juguen a l’atzar

Fa 12 anys, una de les principals agències de salut va incloure els jocs d’atzar com una addicció comportamental perquè quan ho intentaven explicar veien que l’explicació que es donava era similar a la que es dona per les addiccions a les drogues. L’any 2018 l’Organització Mundial de la Salut, va començar a apuntar que els videojocs podrien ser addictius. I per què passa això? Doncs amb el pas del temps l’un i l’altre s’han anat fusionant, “els videojocs han anat incorporant coses dels jocs d’atzar, i l’estètica dels videojocs s’ha anat incorporant als jocs d’atzar”. De tot això se n’ha parlat durant la conferència Juan Francisco Navas en el marc del cicle d’addicions organitzat per Projecte Vida.

Els jocs d’atzar tenen cinc etapes diferents. Posant d’exemple la loteria -el nivell més baix de jocs d’atzar- el funcionament és molt senzill. Decidim comprar loteria; ens gastem 20 euros perquè ens anticipem i pensem que podríem guanyar; una vegada el tens, s’obre un període d’incertesa perquè no se sap el que passarà; després tens el resultat i si has guanyat s’arriba a la següent etapa on es decideix provar de nou, a veure si hi ha sort.

O un exemple més clar: El busca mines. Sí, aquell joc de l’ordinador, que segurament molts recorden on s’ha de marcar amb una bandera la casella on creus que hi haurà una bomba. Això genera de nou una incertesa. “Quan jo estic jugant a una màquina escurabutxaques o una ruleta, no puc preveure que passarà, per tant, la incertesa és molt gran i això és el potencial addictiu dels jocs d’atzar”.

Un altre element important que és un incentiu de l’addicció als jocs d’atzar és el que es coneix com a ‘efecte gairebé guanyo’

Un altre element important que és un incentiu de l’addicció als jocs d’atzar és el que es coneix com a ‘efecte gairebé guanyo’. “Què preferiu, comprar un número de loteria, però que no us toqui per un número o que sigui totalment diferent?”, ha preguntat als assistents. La resposta és clara, la primera, tot i que la reacció en primer moment serà frustrar-se perquè s’ha tingut mala sort i has estat a tocar del premi. Per això el pensament de moltes persones és “a la pròxima guanyo”.

Un altre exemple pràctic. Una ruleta de la sort, la sala ha decidit apostar 10 euros al color vermell. La sort ha estat del seu costat i han encertat, així que decideixen tornar a provar. 10 euros més al vermell i torna a sortir bé, i així anar sumant, però realment la probabilitat que toqui l’un o l’altre és la mateixa: 50-50. Quan ja s’ha elegit quatre vegades el color vermell, les persones comencen a pensar en quina és la probabilitat teòrica i “per nassos”, hauria de sortir el negre, però no, la probabilitat continua sent la mateixa 50-50. “La ment curtcircuita”, i es crea un altre espai on l’addició torna a rondar al voltant. 

El professor Juan Francisco Navas.

Però tornant al tema central, quina relació tenen els videojocs dels jocs d’atzar? Hi ha molts videojocs i “molts d’interessant i que fins i tot t’ajuden a aprendre”, ha ressaltat l’expert, tot posant en èmfasi, però, en què s’ha d’estar alerta als senyals d’alarma. Un exemple, i els que tenen més probabilitats de desenvolupar una addicció als jocs d’atzar, són els simuladors d’armes o la FIFA, perquè disposen de més caixes botí on pots aconseguir més armes o un jugador de futbol més mític. “A la FIFA, la probabilitat que tinguis un jugador mític és nul·la, per tenir al Maradona has de pagar milions d’euros del joc, i per aconseguir-ho hauries de fer centenars i centenars de partides. Per tant, si vols aconseguir-ho has de comprar caixes botins”. També hi ha altres jocs, on si hi ha una persona que li costa relacionar-se amb els altres i està tot el dia jugant a una realitat paral·lela, és també un problema: “Observem que hi ha una espècie de fuga del món real cap al món del videojoc”. A més, aquests acostumen a ser videojocs que no s’acaben mai, el que és un risc més gran”.

Per això, cal que les famílies estiguin a sobre i pendents de possibles signes, però en cap cas s’ha de prohibir, perquè si ho fan “no s’arribarà enlloc. Tindran més ganes de provar-ho i de jugar”. És essencial que els pares i mares entenguin els riscs dels videojocs, però “que no els demonitzin”: cal guia en el seu ús; que hi hagi una seguretat; saber que tracta els videojocs; no tenir por de retirar-los sí que és necessari; consultar amb professionals si s’identifiquen comportaments de riscs; i establir normes i espais per utilitzar els videojocs. “Si estan jugant en equip amb els amics, i els pares el crideu a sopar, ell insistirà que no hi pot anar, perquè si ho fa farà que el seu grup perdi. Entendre això també és important. Per això és recomanable establir abans les normes i els temps”.