El trastorn addictiu per a ‘dummies’

Com ja he dit en moltes ocasions, després de deixar l’alcohol, crec que em vaig tornar addicta a estudiar, llegir i consumir tota mena de literatura que parlés de drogues, addiccions i cervell. És, a més a més, una gran eina que em manté molt allunyada de l’alcohol.

L’últim llibre que m’he llegit és del doctor Walter Ling, neuropsiquiatra i doctor en medicina, pioner en la recerca i la pràctica clínica per al tractament de l’addicció amb base científica. El seu llibre es titula Desintoxicado, ¿y ahora qué? i explica d’una manera molt senzilla per què l’addicció és una malaltia i moltes coses més, molt interessants.

Així que en aquest article us explicaré de manera senzilla i tal com explica el senyor Ling què és un trastorn addictiu.

Tots hem sentit a parlar de la dopamina i de l’oxitocina. Una és l’hormona del benestar i l’altra és la que t’ajuda a sentir emocions positives. Doncs bé, en el trastorn addictiu són les dolentes de la pel·lícula. Per què? doncs perquè les substàncies addictives (alcohol i altres drogues, comportaments com el joc, etc.) produeixen unes pujades de dopamina molt superiors a les produïdes per recompenses naturals (menjar, sexe...). Per exemple, la quantitat de dopamina produïda per les metamfetamines és de 1.000, la quantitat produïda per practicar sexe és de 200. El plaer o eufòria que se sent en drogar-se produeix onades de compostos químics que envien senyals de dopamina i d’oxitocina al cervell. Les grans onades de dopamina ensenyen al cervell a buscar drogues i a deixar de banda altres activitats. El cervell fins i tot de vegades deixa de buscar menjar: al cervell addicte només l’interessa la droga o el comportament que li provoquen aquestes onades de dopamina i oxitocina.

En conseqüència, i d’una manera molt simplista, el que ocorre amb les drogues o els comportaments addictius és que intensifiquen la resposta del plaer i afebleixen la resposta de la por en el cervell, fet que provoca que el sistema de recompensa es descontroli completament i s’apodera del sistema nerviós.

Les drogues segresten el cervell. Per això en moltes ocasions hem sentit familiars dir que no reconeixen la persona que era abans del trastorn, que des que és addicte és una altra persona. En la majoria de les ocasions ni nosaltres mateixos ens reconeixem en mirar-nos al mirall. A causa de l’addicció protagonitzem la nostra pròpia versió del llibre L’estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde.
El cervell ens fa persones i determina qui som. Si aquest cervell està totalment segrestat per les drogues, podeu imaginar-vos o simplement aprofundir una mica més en com això afecta la persona i l’entorn.

Segons Ling, “l’addicció és com perdre els frens del cotxe; normalment tens un bon cotxe amb uns bons frens, però sota la influència de les drogues el pedal fallarà en el moment precís en què comencis a guanyar velocitat baixant un pendent molt costerut”.

Ling fa una altra analogia molt oportuna: per als addictes deixar les drogues no és com obrir o tancar una finestra, és més aviat com obrir una gasosa: el que hi ha dins s’ha tornat diferent. No poden tornar a posar el tap com si no hagués passat res i esperar que el líquid torni al seu estat anterior.

Ling continua dient que l’addicció és una malaltia d’extrems i tot el que es porta a l’extrem s’apodera de tota la resta i es torna el factor dominant de la vida. L’experiència addictiva es converteix en l’impuls preponderant en la vida diària de la persona: tot gira entorn de l’addicció i tot acaba en ruïna a causa de l’addicció.
L’addicció és un gran forat negre que ho arrasa tot: el malalt, la família, el treball, la dignitat personal, etcètera.

I per què no deixem les drogues, si tant de mal ens fan?

Imagineu-vos per un moment que jo us dic que deixeu de respirar una hora només amb voluntat i que, a més, no podeu morir en l’intent. Semblaria una bogeria i és impossible, cert. Doncs és el mateix que dir-li a una persona amb trastorn addictiu que deixi les drogues només amb voluntat i sense ajuda mèdica ni de psicòlegs o grups d’ajuda. La nostra química cerebral ha canviat de tal manera que deixem de ser la persona que érem abans per convertir-nos en una addicció amb potes.

Ni jo mateixa ni ningú de les persones amb trastorn addictiu volen seguir en aquest infern, les persones amb trastorns addictius volem deixar la droga, però no podem. Això es deu al fet que el cervell s’ha tornat addicte i et fa actuar com un addicte.

És una explicació senzilla i una mica tosca de com ens afecten l’alcohol, les drogues i els comportaments addictius al cervell.
Així que demano perdó a tots els experts en la matèria amb l’excusa que la voluntat d’intentar trencar l’estigma és bona.