Una ‘ionqui’ i una mare enfadada

“Què és un ‘ionqui’?” Algú que consumeix drogues, alcohol, que viu al carrer, un delinqüent, desgarbat, mal vestit... Un exemple de les respostes sobretot dels joves que participen de la taula rodona sobre salut mental organitzada per la Universitat d’Andorra. “Jo soc una ionqui”, etziba Tenorio. I tothom resta estupefacte, amb cares d’incredulitat, amb algun “ohhhh” sotto voce perquè cal guardar les formes i això de cridar no queda bé. Ves qui ho diria. Una manera de “trencar l’estigma i l’autoestigma”, atenció, diu Tenorio. Estigma, aquesta paraula que de fet no agrada ni a qui la fa servir, però que expressa el que suposa presentar-te tal com ets davant els altres sense haver d’amagar-te perquè tens addicció a l’alcohol, a les pantalles o... i t’assenyalen amb el dit com si d’un proscrit es tractés. Ep, que la cosa no es queda aquí, perquè la presidenta de Projecte Vida rectifica a propòsit al cap de tres minuts: “Soc Eva Tenorio”, ni més però tampoc ni menys. Una persona amb un problema d’addicció a l’alcohol que fa cinc anys que no en consumeix, que s’ha format tant com ha pogut i acompanya des de l’experiència altres persones amb addiccions. I com es va adonar que tenia una addicció? Doncs perquè no en controlava el consum. Podia passar dies i fins i tot mesos sense provar l’alcohol però que quan ho feia no podia parar. No és qüestió de debilitat ni de voluntat, són diversos els factors que ho propicien, i ha d’aprendre cada dia a conviure-hi i en parla sense embuts.

També des de la perspectiva dels familiars cal aprendre a conviure no amb el trastorn límit de personalitat o amb l’esquizofrènia, o amb la bipolaritat, sinó amb la persona amb esquizofrènia, un diagnòstic que no es dona d’un dia per a l’altre i que en alguns casos, tractada adequadament, pot fer una vida pràcticament normalitzada. Ho sap de primera mà Rosa Lluís, de l’Associació de Familiars per a la Salut Mental d’Andorra. I tot i que ho sap, reconeix també sense embuts que és “una mare enfadada”, enfadada pel que hauria pogut ser el seu fill, mort per una sobredosi i es va estroncar als 19 anys, a ell que li agradava tant escriure i dibuixar. Potser ara podria estar treballant de funcionari i per la maleïda droga no ha estat possible. Una mare enfadada, amb la societat, confessa, per la manca d’eines i recursos, per mirar a un altre costat... Una ràbia, perquè de tot es pot traure alguna cosa positiva a la vida, que l’ha portat a lluitar incansablement i “fins que vagi amb un bastó”, assegura, per la inclusió de les persones amb trastorns mentals greus. Certament també està orgullosa que l’altre fill, diagnosticat finalment d’esquizofrènia, pugui fer una vida com la dels altres, amb una feina i una estabilitat. 

I les interpel·lacions punyents no s’acaben aquí. És Sandra Cano, de l’Associació per a la Defensa del Jovent en Risc d’Andorra, qui en un moment donat s’adreça al públic per parlar dels porros. “Creieu que són inofensius, que no passa res, i no és així”. El cànnabis és “una puta merda”, que pot provocar danys irreparables al cervell, potser no a curt termini però sí després d’un temps. “Una puta merda”, repeteix Rosa Lluís. Testimonis en primera persona que animen a una jove del públic a explicar també la seva experiència. 

“Sense associacions de persones afectades no avançarem”, recalca el psiquiatre Pere Bonet. “Si programem la taula rodona expressament així no ens surt”, comenta al final el cap de comunicació de l’UdA, Univers Bertrana. Doncs això.