Viure amb el cervell en guerra

Durant molts anys vaig viure amb una sensació constant de caos interior que no sabia explicar. Desorganització, impulsivitat, dificultat per concentrar-me, mil pensaments alhora i una inquietud permanent. Era com viure enmig d’una guerra que ningú més podia veure.

Per a mi, la vida era com caminar per una ciutat bombardejada. Cada soroll, cada pensament, cada estímul que apareixia era com una explosió inesperada. I la meva feina diària consistia simplement a esquivar les bombes per poder continuar avançant. El problema és que viure així durant anys acaba esgotant qualsevol persona.

Amb el temps va arribar el diagnòstic. Va ser l’agost passat, amb 48 anys, gairebé set anys després d’haver deixat de beure. Els criteris eren clars: 9 de 9 d’inatenció i 9 de 9 d’hiperactivitat/impulsivitat, el que clínicament es coneix com a TDAH de presentació combinada.

Diversos estudis mostren que el TDAH en dones ha estat històricament infradiagnosticat (Quinn & Madhoo, 2014). Això fa que moltes arribin al diagnòstic després d’anys de dificultats acadèmiques, laborals o emocionals sense una explicació clara.

Una altra peça clau d’aquesta història és el diagnòstic tardà i l’automedicació.

Moltes persones adultes amb TDAH no saben que el tenen. Ni elles ni qui les envolta. Així que viuen amb una sensació constant de caos, culpa, baixa autoestima i ansietat, sense entendre gaire bé per què.

I, evidentment, intenten calmar aquest malestar com poden.

Algunes persones recorren a l’alcohol per socialitzar i no sentir-se tan maldestres. Altres utilitzen estimulants com la cocaïna perquè tenen la sensació que els ajuda a concentrar-se. D’altres es refugien en ansiolítics perquè els calmen el soroll mental.

Això és el que s’anomena automedicació. No perquè ho recomani cap metge, sinó perquè el cos i la ment descobreixen què els alleuja, encara que sigui només una solució temporal.

La relació entre TDAH i addiccions està àmpliament documentada. Les persones amb TDAH tenen entre dues i tres vegades més risc de desenvolupar trastorns per consum de substàncies que la població general (Wilens et al., 2011).

Algunes dades són especialment reveladores. Un estudi publicat a la revista Trastornos Adictivos va observar que la prevalença de TDAH en persones amb addicció era del 33,3% entre consumidors d’alcohol, del 42,2% entre consumidors de cocaïna, del 48,9% entre consumidors de cànnabis i del 13,3% entre consumidors d’heroïna. A més, els pacients amb TDAH presentaven pitjor qualitat de vida i més severitat en el consum de substàncies, en les relacions socials i familiars i en l’estat psiquiàtric.

I aquí és on aquestes dues històries –el TDAH i les addiccions– es connecten.

Quan una persona viu durant anys en aquesta ciutat bombardejada interior, amb pensaments que esclaten sense ordre i amb el cervell sempre en alerta, és més fàcil acabar buscant alguna cosa que apagui el soroll.

Ni tan sols dormint aconseguia descansar. El cervell continuava actiu tota la nit. Somiava moltíssim i gairebé cada matí em despertava amb un nus a l’estómac. Durant molt de temps vaig pensar que simplement era ansietat. Amb el diagnòstic vaig entendre que aquell soroll constant també formava part del TDAH.

No és una qüestió de debilitat ni de falta de voluntat. Moltes vegades és un intent desesperat de posar una mica de silenci dins del caos.

En el meu cas, aquesta història també inclou un trastorn per consum d’alcohol.

Durant molt de temps, sense saber-ho, jo també estava intentant regular un cervell que sempre estava accelerat.

Fins que un dia va arribar el diagnòstic. I després va arribar la medicació.

Recordo la primera vegada que vaig prendre Elvanse, el medicament que utilitzo actualment per al TDAH. Aquell dia vaig notar una sensació estranya: silenci.

Per primera vegada en molt de temps, el soroll mental constant es va apagar. Aquella ciutat bombardejada interior, almenys per unes hores, es va aturar.

En aquell moment vaig entendre una cosa important: durant molts anys no havia estat buscant alcohol. El que estava buscant era que la guerra s’aturés.

Elvanse –la lisdexanfetamina– és el medicament que prenc actualment. Actua sobre circuits cerebrals relacionats amb l’atenció, la motivació i el control dels impulsos.

En el meu cas, la medicació em va canviar la vida. No és màgia, ni ho soluciona tot. Però ajuda a ordenar el soroll, a reduir la impulsivitat i a recuperar una mica d’espai mental.

En els últims anys s’ha produït una escassetat internacional de medicaments per al TDAH, inclosa la lisdexanfetamina. Segons la European Medicines Agency, aquesta situació es deu principalment a tres factors: l’augment molt ràpid de diagnòstics, els límits legals de producció perquè són substàncies controlades i la concentració de la fabricació en pocs laboratoris.

En països petits com Andorra, que depenen completament de la importació de medicaments, aquestes interrupcions de subministrament es noten encara més.

Per això la falta de medicació pot convertir-se en un problema molt real.

Què significa això per a les persones que depenen d’aquesta medicació per poder funcionar amb normalitat?

Què passaria si això mateix succeís amb altres malalties?

Què passaria si una persona amb diabetis anés a la farmàcia i li diguessin que no hi ha insulina durant setmanes?

Què passaria si una persona amb epilèpsia no pogués accedir al seu tractament perquè s’ha esgotat el subministrament?

Probablement, ho consideraríem un problema sanitari greu.

Amb la salut mental, en canvi, sovint sembla que aquestes situacions es normalitzen amb més facilitat.

Però per a una persona amb TDAH que ha trobat estabilitat gràcies al tractament quedar-se sense medicació no és una incomoditat menor. Pot significar que la guerra torni a començar.

“La primera riquesa és la salut”.

Proverbi àrab.