Voler és poder?
Quan vaig començar a sospitar que podia ser alcohòlica, em vaig cansar d’anar a psicòlegs i psiquiatres que em deien que controlés el meu abús d’alcohol, practicant esport, caminant per la muntanya, VOLER ÉS PODER, repetien. Fent cas dels “professionals” em vaig apuntar al gimnàs, anava a la muntanya a esquiar, i res, els caps de setmana a la nit l’abús d’alcohol no es reduïa i, al contrari, la meva frustració anava in crescendo.
Quan, per fi, un professional em va diagnosticar l’alcoholisme i vaig començar a estudiar em vaig adonar que aquestes directrius que em donaven els “professionals” són molt perilloses si no van acompanyades d’una teràpia. És clar que l’esport i la muntanya poden ser un complement perfecte per a una teràpia de recuperació d’addiccions, però per si soles no són la solució.
Una analogia seria dir a un malalt de càncer que vagi a la muntanya i faci esport, però no derivar-lo a un oncòleg. Qualsevol persona pensaria que això és una NEGLIGÈNCIA mèdica en tota regla.
Per què en els trastorns addictius no ocorre això?
L’addicció va ser considerada durant molt de temps com una feblesa moral o una falta de força de voluntat, i que l’addicte va arribar a aquesta conducta perquè va voler, perquè té falta de principis morals o força de voluntat i que els addictes poden deixar d’usar drogues simplement prenent la decisió de parar. És més, a mi en una teràpia un psicòleg em va dir que ningú no em va obligar a beure. Seguim amb les analogies: què els semblaria si un metge digués a un malalt d’asma quan té un atac que ningú no l’obliga a viure en un lloc amb contaminació.
Això si no surt el típic exemple del fumador empedreït que, d’un dia per l’altre, va deixar de fumar amb força de voluntat. Per començar, l’addicció a la nicotina permet una vida adaptativa, cosa que no ocorre amb altres drogues. I sí que és veritat que hi ha casos de remissió espontània de l’addicció, però són mínims.
Aquí és on trobem la societat castigadora, uns professionals no formats en molts casos en addicions, que moltes vegades són un dels principals obstacles per al reconeixement del problema per part de l’addicte, i que dificulta el procés de rehabilitació. No se’ns tracta com a malalts, com a màxim som delinqüents, viciosos o gent perduda sense voluntat.
Les addiccions són condicionades per una quantitat de factors biològics, psíquics, físics i socials relacionats entre ells de manera complexa, per la qual cosa no es pot avaluar la situació amb una òptica tan simplista.
Hi ha una dada encara més esgarrifosa, tal com recull la Federació Catalana de Drogodependències (FCD, 2018). Els professionals sanitaris no estan lliures d’estigmatitzar les persones drogodependents. L’estigma es reprodueix en diferents serveis i àrees de salut i serveis socials. Aquests estigmes no es fan explícits, però es troben presents en contextos sanitaris.
La drogoaddicció es defineix com un trastorn crònic i recur-rent caracteritzat per la cerca i el consum compulsius de la droga, malgrat les seves conseqüències negatives. Se la considera un trastorn cerebral perquè genera canvis funcionals en els circuits del cervell que participen en la recompensa, l’estrès i l’autocontrol. Aquests canvis poden persistir encara molt temps després que la persona hagi deixat de consumir drogues. L’addicció és molt similar a altres malalties, com, per exemple, una malaltia cardíaca. Ambdues pertorben el funcionament normal i sa d’un òrgan del cos, tenen greus efectes perjudicials per a la salut i són, en molts casos, prevenibles i tractables. Sense tractament, poden durar tota la vida i causar la mort. En 2005 l’OMS va explicar la necessitat de facilitar l’accés i la permanència als serveis de salut per a les persones consumidores de drogues, i fer de més qualitat serveis sanitaris mitjançant accions com la visibilització de l’estigma i la inclusió de polítiques contra l’estigma que garanteixi serveis de qualitat.
Al Principat d’Andorra tenim una assignatura pendent en l’estigma, senyors/es polítics/es. Ara que s’han acabat les eleccions comencem a treballar per millorar la salut dels ciutadans/es que han confiat en vostès amb el vot?
“El més difícil de tenir l’addicció, a part de tenir la malaltia, és que ningú en el món no la veu com una malaltia.” Satisfan Domingo.
*Eva Tenorio, Presidenta de Projecte Vida
Quan, per fi, un professional em va diagnosticar l’alcoholisme i vaig començar a estudiar em vaig adonar que aquestes directrius que em donaven els “professionals” són molt perilloses si no van acompanyades d’una teràpia. És clar que l’esport i la muntanya poden ser un complement perfecte per a una teràpia de recuperació d’addiccions, però per si soles no són la solució.
Una analogia seria dir a un malalt de càncer que vagi a la muntanya i faci esport, però no derivar-lo a un oncòleg. Qualsevol persona pensaria que això és una NEGLIGÈNCIA mèdica en tota regla.
Per què en els trastorns addictius no ocorre això?
L’addicció va ser considerada durant molt de temps com una feblesa moral o una falta de força de voluntat, i que l’addicte va arribar a aquesta conducta perquè va voler, perquè té falta de principis morals o força de voluntat i que els addictes poden deixar d’usar drogues simplement prenent la decisió de parar. És més, a mi en una teràpia un psicòleg em va dir que ningú no em va obligar a beure. Seguim amb les analogies: què els semblaria si un metge digués a un malalt d’asma quan té un atac que ningú no l’obliga a viure en un lloc amb contaminació.
Això si no surt el típic exemple del fumador empedreït que, d’un dia per l’altre, va deixar de fumar amb força de voluntat. Per començar, l’addicció a la nicotina permet una vida adaptativa, cosa que no ocorre amb altres drogues. I sí que és veritat que hi ha casos de remissió espontània de l’addicció, però són mínims.
Aquí és on trobem la societat castigadora, uns professionals no formats en molts casos en addicions, que moltes vegades són un dels principals obstacles per al reconeixement del problema per part de l’addicte, i que dificulta el procés de rehabilitació. No se’ns tracta com a malalts, com a màxim som delinqüents, viciosos o gent perduda sense voluntat.
Les addiccions són condicionades per una quantitat de factors biològics, psíquics, físics i socials relacionats entre ells de manera complexa, per la qual cosa no es pot avaluar la situació amb una òptica tan simplista.
Hi ha una dada encara més esgarrifosa, tal com recull la Federació Catalana de Drogodependències (FCD, 2018). Els professionals sanitaris no estan lliures d’estigmatitzar les persones drogodependents. L’estigma es reprodueix en diferents serveis i àrees de salut i serveis socials. Aquests estigmes no es fan explícits, però es troben presents en contextos sanitaris.
La drogoaddicció es defineix com un trastorn crònic i recur-rent caracteritzat per la cerca i el consum compulsius de la droga, malgrat les seves conseqüències negatives. Se la considera un trastorn cerebral perquè genera canvis funcionals en els circuits del cervell que participen en la recompensa, l’estrès i l’autocontrol. Aquests canvis poden persistir encara molt temps després que la persona hagi deixat de consumir drogues. L’addicció és molt similar a altres malalties, com, per exemple, una malaltia cardíaca. Ambdues pertorben el funcionament normal i sa d’un òrgan del cos, tenen greus efectes perjudicials per a la salut i són, en molts casos, prevenibles i tractables. Sense tractament, poden durar tota la vida i causar la mort. En 2005 l’OMS va explicar la necessitat de facilitar l’accés i la permanència als serveis de salut per a les persones consumidores de drogues, i fer de més qualitat serveis sanitaris mitjançant accions com la visibilització de l’estigma i la inclusió de polítiques contra l’estigma que garanteixi serveis de qualitat.
Al Principat d’Andorra tenim una assignatura pendent en l’estigma, senyors/es polítics/es. Ara que s’han acabat les eleccions comencem a treballar per millorar la salut dels ciutadans/es que han confiat en vostès amb el vot?
“El més difícil de tenir l’addicció, a part de tenir la malaltia, és que ningú en el món no la veu com una malaltia.” Satisfan Domingo.
*Eva Tenorio, Presidenta de Projecte Vida
