Voluntat, actitud i altres solucions màgiques

Arriba el 10 d’octubre, Dia Mundial de la Salut Mental, i tornarem a sentir molts dels consells de sempre: hem de cuidar-nos, fer exercici, dormir bé, meditar, gestionar les emocions, pensar en positiu i, sobretot, demanar ajuda.

Tot això està molt bé. Però hi ha una cosa que sempre he pensat: els consells, igual que les opinions, potser seria millor donar-los quan ens els demanen.

Moltes vegades diem als altres què haurien de fer sense saber ben bé què estan vivint.

Fes esport. Surt de casa. Pensa en positiu. Canvia d’actitud. Has de posar més de la teva part.

I moltes vegades es diu amb bona intenció. Però això no vol dir que ajudi.

La voluntat és important. Però no pot ser la resposta de tot

Els consells que ningú ha demanat també poden generar rebuig. En psicologia se’n diu reactància psicològica. Dit fàcil: quan algú ens diu què hem de fer, a vegades el primer que ens surt és fer just el contrari o no voler escoltar.

Potser abans de donar tantes solucions hauríem de preguntar una mica més.

Perquè darrere de molts d’aquests consells hi ha una idea que tenim molt ficada al cap: que estar bé o malament depèn sobretot del que faci cadascú.

Voler no sempre és poder.

Sovint mirem molt què fa la persona i poc que hi ha al darrere

La voluntat és important. És clar que ho és. Però no pot ser la resposta per a tot.

L’Organització Mundial de la Salut fa anys que parla dels determinants socials de la salut. El nom sona tècnic, però la idea és bastant senzilla: les condicions en què vivim també ens afecten.

Els ingressos, l’habitatge, la feina, les relacions socials o el suport que tenim al nostre voltant compten.

I a Andorra només cal mirar les dades.

Segons l’Enquesta Nacional de Salut d’Andorra 2024, entre les classes socials menys afavorides, el 47,2% de les dones i el 36,1% dels homes tenen dificultats per arribar a final de mes.

La mateixa enquesta diu que el 35,2% de les dones i el 22,3% dels homes havien tingut malestar emocional durant els quinze dies anteriors.

L’ansietat declarada com a trastorn crònic també ha augmentat des del 2011. En els homes ha passat del 4,9% al 12,5% i en les dones del 13,9% al 23,8%.

No podem dir que una cosa provoqui directament l’altra. Però costa creure que la manera com viu una persona no tingui res a veure amb com se sent.

Potser hauríem de parlar més d’això i una mica menys de receptes ràpides per estar bé.

I després hi ha una altra frase que repetim molt: “demana ajuda”.

Sí, és clar.

Però després s’hi ha de poder accedir.

A Andorra, la CASS cobreix part de l’atenció psicològica, i això va ser un avenç important. Segons el directori del COPSIA, hi ha 98 professionals entre psicologia clínica i neuropsicologia, però només 18 consten com a convencionats amb la CASS. És a dir, aproximadament un 18,4 % dels professionals que apareixen al directori. A més, revisant els diferents serveis del SAAS, hi consten almenys 20 professionals de psicologia i neuropsicologia.

És un recompte aproximat, fet a partir de la informació pública disponible a les pàgines del COPSIA, la CASS i el SAAS.

L’Enquesta Nacional de Salut diu que, durant els darrers dotze mesos, un 6,6% de les dones i un 3,1% dels homes havien necessitat atenció de salut mental però no se l’havien pogut permetre per motius econòmics.

Per tant, dir a la gent que demani ajuda està molt bé. Però també hauríem de mirar què passa quan una persona la demana i després no hi pot accedir.

En les addiccions passa una cosa semblant. Sovint mirem molt què fa la persona i poc què hi ha al darrere.

Parlem del consum, de les recaigudes o de si segueix el tractament. Però ens preguntem menys què li ha passat, com viu o què està intentant aguantar.

Això no vol dir que passar una mala època provoqui una addicció. Però l’estrès, la soledat, els traumes, l’ansietat o la incertesa poden influir.

Moltes vegades el consum comença perquè una persona vol dormir, tranquil·litzar-se o deixar de pensar una estona. I el que al principi sembla que ajuda acaba sent un problema.

El consum compulsiu d’alcohol almenys una vegada al mes ha passat del 3,7% de la població el 2011 al 8,2% el 2024. Entre les dones de 15 a 24 anys, el consum d’alcohol de risc ha passat del 10,2% al 18,2%.

Mentrestant, tenim tota una indústria del benestar que ens diu com hem de menjar, dormir, respirar, meditar o pensar.

Fer esport va bé. Dormir bé també. Meditar pot ajudar. Aprendre a gestionar les emocions també.

Però no tot s’arregla així.

Una persona pot anar al gimnàs i continuar preocupada perquè no sap si podrà pagar el lloguer. Pot meditar cada dia i continuar sentint-se sola. Pot fer tot el que li hem recomanat i continuar malament.

I també pot haver demanat ajuda i trobar-se que no hi pot accedir.

La neurocientífica Nazareth Castellanos també ha qüestionat aquest “si vols, pots”. En el benestar intervenen factors biològics, emocionals i ambientals. No tot depèn de la voluntat.

I aquí és on crec que hi ha un problema.

Si durant anys diem a una persona que tot depèn d’ella, que ha de canviar d’actitud, pensar en positiu, esforçar-se més i posar-hi voluntat, què passa quan ho intenta i continua malament?

Pot acabar pensant que és ella qui falla.

I potser ja tenim prou culpa.

És clar que tenim responsabilitat sobre el que fem. Però una cosa és això i una altra posar sobre una persona tot el pes del que li passa.

La salut mental no depèn només de nosaltres.

Aquest 10 d’octubre podem continuar parlant d’exercici, meditació, bons hàbits i actitud positiva.

Però també hauríem de parlar d’habitatge, precarietat, soledat, desigualtat, accés real a l’atenció psicològica i de les condicions en què viu la gent.

Perquè no tot s’arregla amb voluntat.